Skip to Content

Poesia per celebrar el 20è aniversari de PSF

psf a rd congo 2009
Data: 
Thu, 04/18/2013

Us presentem dues poesies escrites per la Montserrat Altarriba y en Joan Vilamala, dos poetes manresans que han volgut participar del 20è aniversari de PsF escrivint una poesia a propòsit, dedicada a l'acció del "pallasso i la pallassa" i dels pallassos sense fronteres. Aquestes obres originals es mostren per primer cop aquí i les volem compartir amb tots vosaltres. Agraïm a la delegació d'Òmnium Cultural a Manresa la seva col·laboració.

 

 

Nas de pallasso

 

Plora l’infant, el cos enfredorit reclama

l’escalf dels braços de l’amor.

Desarrelades del món,

les trèmules manetes s’estenen

per demanar la carícia necessària

per a poder sobreviure.

Ocells errants, enterbolits de nit,

revolten cels de cendra, la cendra persistent

que ofusca el sol de l’alegria.

És un antic dolor que sura a flor de pell

i deixa a la pensa incurables ferides.

Plora l’infant, i les llàgrimes amaren

la pell d’un pallasso extraviat

a la terra del no-res,

que s’inventa la fira del somriure,

encenent les fogueres de la rialla

als llavis de la innocència.

Fins i tot al desert hi floreixen les roses,

i d’aquell sol que crèiem mort s’entreveu

una espurna de claror que polsa violins

per desafiar perverses crueltats.

Avui el rostre dels menuts s’il·lumina

a l’arribada del clown, i esclata l’optimisme

que els roba la impietat del present.

Per tot el món, el color virolat d’un jec amplíssim

enrajola d’il·lusió les tendres galtes

que acullen el nas vermell

del bufó sense fronteres.

I el gest divertit del mim envirollat

esdevé el màgic llenguatge d’una llavor

sembrada per un pallasso extraviat.

 

Montserrat Altarriba

 

 

 

AUGUST, EL PALLASSO
 
Deixeu que em presenti:
em diuen l’August
i de tota cosa
prou cerco el punt just,
però no sempre el trobo
i en passo disgust.
 
Faig veure que ploro,
que res no em surt bé
per més cops que assagi
el meu trist paper.
I tothom que em mira,
el jove i el vell,
nota certa pena
que es fica a la pell.
Els mossos d’esquadra,
i els municipals
també s’emocionen,
són homes normals.
I fins els polítics,
sovint agressius,
per dins es commouen
com els caganius
i al final no saben
si plores o rius.
 
Amb un nas postís
i amb posat llanut,
quan surto en escena
tothom resta mut,
i em quedo amb el públic
fent un esternut.
 
Faig veure que em pixo
del riure que tinc,
perquè dos més tres
no sempre fan cinc.
Sóc somiatruites
i entremaliat
i la meva gresca
dóna resultat.
És el millor bàlsam
per a pobres i rics.
Amb les meves bromes
xalen grans i xics,
i per agrair-m’ho
tots piquen de mans.
Aleshores penso:
els clowns, que som grans!
Quan fem riure els altres
els fem més humans.
 
No vull altre ofici
que no sigui aquest.
¿Què voleu més digne,
què voleu més net,
que fer plorar i riure
tot fent el ximplet?
 
Joan Vilamala