El documental sobre Pallassos Sense Fronteras "Viaje al planeta rojo" participa en la secció competitiva del Festival de Cinema de Lille
Data:
Mon, 03/12/2012
El curt documental Viaje al planeta rojo del director Alonso Contreras, segueix estant present en festivals internacionals després d'un any de la seva presentació oficial a Barcelona. A més d'estar preseleccionat per als premis Goya 2011 en la categoria millor curt documental espanyol i de formar part de la selecció no competitiva al Festival Internacional de Poitiers 2012 dins de la secció "doc s d'europe", aquesta setmana el documental ha estat elegit per a la selecció oficial competitiva de la 28 ª edició del Festival de Cinema de Lille.
El documental, homenatge a la infància palestina refugiada al Líban i a l'acció dels voluntaris i voluntàries de Pallassos Sense Fronteres, mostra amb extremada subtilesa la vida diària de la infància palestina refugiada: vida marcada per la presència permanent de diferents tipus de violència, començant per la violència mateixa del fet de viure en un camp de refugiats, la de patir l'exclusió i la falta de drets civils pel sol fet de pertànyer a un determinat grup de població... i com no la violència derivada dels diferents conflictes armats que han afectat i afecten el Líban i tota la regió. L'eix del documental és la interactuació dels voluntaris de PSF amb la infància refugiada. Aprofitant aquesta bona notícia de la inclusió de Viaje al planeta rojo al festival hem xerrat una miqueta amb el seu Director:
P: Fa dos anys que es va rodar ... un any de la presentació ... Com valores el projecte des de llavors?
Va ser un projecte difícil: pocs diners, poc temps i dues parts molt difícils de coordinar (PSF, associació sense ànim de lucre, i la productora). Malgrat això, la
il·lusió i l'optimisme fan miracles. I si a més comptes amb una subvenció i algunes persones estimades que et recolzen fermament el camí s'aclareix notablement. I això és el que va passar i així és com ho valoro. Va ser un projecte difícil, amb molts traves pel camí, però que gràcies a totes les persones que creien en ell va tirar endavant. Jo estic molt satisfet. Encara tinc moltes ganes que vegin la pel·lícula els nens i nenes protagonistes de la història, que va ser per a qui finalment vaig decidir fer el muntatge de la mateixa.
P: Amb un pressupost molt humil vàreu aconseguir el vostre objectiu de mostrar la vida diària a un camp de refugiats palestí al Líban a través de la mirada d'un nen... Que tal l'experiència de trabajr amb la infància? Com va ser la vostra relació amb els nens protagonistes?
Els nens són la cosa més pura que hi ha al món, ja siguin palestins, israelians, xinesos, espanyols o congolesos. I estar prop d'aquesta puresa, sentint-la, respectant-la... és una de les coses més boniques que hi ha a la vida. Hi ha dues coses que recordo molt sovint: La primera es remonta a quan un dels nens ens va dir en una entrevista que volia ser "mujaidín" (aquell que lluita per salvar la seva pàtria), en aquell moment em vaig quedar gelat. Uns dies més tard, quan partíem cap a un altre camp de refugiats, aquest noi i la seva germana van venir a donar-nos uns regals. Quan ens vam fer la foto de comiat jo li vaig dir a cau d'orella "ni se t'acudeixi tornar-me a dir que vols ser màrtir". El nen va riure innocent, com si encara es tractés d'un joc. Cada vegada que penso en això em ve al cap la persecució que pateixen des de fa gairebé 70 anys... Ningú de nosaltres sabem el difícil que pot arribar a ser.
La segona cosa que recordo sovint és que el matí en què ens anàvem del camp de Bourj Al-Shamali, un altre dels nens protagonistes ens va esperar a la porta del nostre allotjament durant gairebé dues hores, assegut donant cops amb un palet al terra. Quan el meu company va sortir a veure qui era, el noi es va aixecar somrient i va començar a cridar "Thank you!! Thank you!! Thank you!! ..." mentre s'allunyava. Va ser realment emocionant.
P: La situació actual a l'Orient Mitjà (podríem dir gairebé que la situació perpètua...) sembla indicar que les coses lluny de millorar seguiran empitjorant de forma global a la regió. Com valoreu, vosaltres que l'heu vist en directe i viscut, el treball d'uns artistes professionals voluntaris que creuen el mediterrani per "fer riure" en un context on els diferents tipus de violència prevalen sobre tota la resta"?
És difícil valorar aquesta situació veient la realitat en què caminem submergits a Europa. Potser el que més sorprèn al viatjar a un lloc així és adonar-se'n, i entendre realment, la construcció de la realitat parcial que es genera en els nostres caps a través dels mitjans de comunicació. Si algú vol opinar o jutjar alguna cosa, algun poble o algun lloc, el que hauria de fer primer és apropar i conèixer-lo, però conèixer-lo de veritat, com es coneix a la noia o noi amb qui vols compartir la teva vida. Perquè al final tots compartim les nostres vides en aquest planeta, no? En aquest sentit, sento que regalar somriures és una de les coses més boniques que es poden fer. El riure aclareix les ments, el riure fa que pensem millor, que ens sentim millor ... I ho fa en totes les persones siguin del color que siguin i del lloc que siguin. El que puc des del meu persona és que riure al costat d'un nen palestí uneix, molt.
P: Als artistes voluntaris de PSF els empeny la força que dóna creure en el somriure que sana i que acompanya a la contingència. A més, creuen en el valor del riure pel riure. Com heu viscut l'equip de rodatge l' "experiència pallassos sense fronteres" ?
El viatge a Líban amb Pallassos sense Fronteres va ser una experiència molt completa i gratificant. Les persones, siguin pallassos, malabaristes o arquitectes, no deixen de ser persones, amb totes les seves qualitats. A uns els agrada més regalar rialles a altres impressionar amb les seves habilitats i a d'altres construir edificis. Jo crec profundament en l'equilibri de la vida, que no el porta només el riure. I per arribar-hi cal ser capaç de nodrir en tots els aspectes. Però això si, el riure és com el llevat a un pa de pessic, imprescindible. Per tant, l'experiència amb Pallassos sense Fronteres va ser una experiència complexa però bellíssima, carregada de vida, de descobriments, de noves perspectives, de gent de tot tipus i de moltes i diferents emocions. Això si, amb una bona dosi de la millor llevat ...
Vídeo:
